Aquest lloc web fa servir galetes per a obtenir dades estadístiques de la navegació dels seus usuaris. Si continueu navegant considerem que accepteu el seu ús.
Sempre podreu revocar el vostre consentiment i obtenir més informació
aquí.
Del cèlebre adagietto de Mahler a la revisió postmoderna de Pesson. A la cimera del Romanticisme centreeuropeu, Gustav Mahler, l'home que va escapar de tots els “ismes” de principis del segle XX i va redefinir la simfonia, va erigir un món amb la seva Simfonia n. 5,on conviuen l’aspecte fúnebre, el cant popular, la dansa i fins i tot un expressionisme incipient. Es tracta d'un trencaclosques simfònic sobre el qual va tornar una vegada i una altra, i que ha arrelat en la consciència dels auditoris de tot el món. Més enllà de la seva gran popularitat, s'hi troben, en paraules del crític Paul Bekker, alguns dels passatges més grandiosos de tota la seva música. Aggravations et final proposa una reflexió profunda sobre el temps, la finitud i, en definitiva, la condició humana, tot des de la forma i el mateix material musical. Gérard Pesson és un dels compositors destacats de l'avantguarda francesa, i aquesta peça per a orquestra és una mostra notable del seu ofici i del seu pensament musical. Aquest es caracteritza per l'exploració subtil d'una veu molt personal i sofisticada, nodrida alhora de referències i cites velades, des de Bruckner fins a Messiaen, passant pel cèlebre adagietto de la Cinquena de Mahler.
El Quatuor pour la fin du temps, compost per Messiaen en un camp de concentració nazi,és una de les obres de cambra més impactants del segle XX. El Sitkovetsky Trio i el clarinetista Andreas Ottensamer interpretaran el Quatuor pour la fin du temps (1941), que està inspirat en un passatge de l’Apocalipsi de sant Joan. Es tracta d’una de les obres de cambra més impactants del segle XX, sobretot si tenim en compte que Olivier Messiaen va compondre-la en un camp de concentració nazi. Havia coincidit amb tres músics presoners que tocaven el clarinet, el violoncel i el violí, respectivament, i per això va optar per aquesta formació de cambra tan poc habitual. Van estrenar l’obra plegats davant un grup de presoners. «Mai abans m’havien escoltat amb una comprensió tan profunda», deia el compositor. Amb la mort ben a prop, la força de la música s’intensifica. El Trio en la menor(1914) és l’última obra que Maurice Ravel va compondre abans d’anar-se’n a fer de conductor d’ambulàncies per a l’exèrcit francès. Ravel hi conjuga magistralment l’obsessió per la perfecció formal i l’interès per la tradició popular basca que havia mamat des de petit. Al primer moviment empra ritmes irregulars semblants als del zortziko, i al tercer recupera la forma de la passacaille.
Les pel·lícules de l’oest són molt més que un gènere cinematogràfic. Formen part d’un imaginari que han compartit diverses generacions d’arreu del món, amb escenes i personatges tan icònics com els salons, els duels o les persecucions entre indis i vaquers. Les bandes sonores d’aquestes pel·lícules, a més, han esdevingut clàssics indiscutibles del segle XX, com les d’Ennio Morricone, un compositor que va marcar un estil musical propi per a l’anomenat spaghetti western. La música d’Elmer Bernstein per a Els set magnífics també es va convertir en una de les més representatives dels anys seixanta. Poc després, John Williams va compondre la banda sonora de The Cowboys, protagonitzada per John Wayne, un clàssic dels setanta. I la partitura de John Barry per al film Ballant amb llops és, sens dubte, una de les més populars de finals del segle XX. Aquest concert tan especial també inclou la suite de Roque Baños per a una comèdia d’homenatge als westerns, 800 balas d’Álex de la Iglesia.
Sonets de joguina és un espectacle ple d’encís i de creativitat, en què la imaginació vola cap a un aeroport ple de sorpreses i personatges de somni. En aquest viatge estareu acompanyats en tot moment pel so dels clarinets, les flautes, les guitarres, el saxo, l’acordió, la melòdica... i un bon munt de teclats, percussions, objectes i joguines sonores que us transportaran a un univers musical ple de sensacions i sorpreses.
Sonets de joguina és un espectacle ple d’encís i de creativitat, en què la imaginació vola cap a un aeroport ple de sorpreses i personatges de somni. En aquest viatge estareu acompanyats en tot moment pel so dels clarinets, les flautes, les guitarres, el saxo, l’acordió, la melòdica... i un bon munt de teclats, percussions, objectes i joguines sonores que us transportaran a un univers musical ple de sensacions i sorpreses.
El finlandès Magnus Lindberg dirigeix la seva obra per a ensemble. La paraula que dona títol a la primera peça, Corrente, transportarà les persones melòmanes al Barroc: la relació amb la courante no és un suggeriment buit, sinó que ens dona pistes sobre l'obra. Sentirem com la idea d'ostinato es converteix en un material obsessiu i vibrant, més aviat pensat per treballar l'horror vacui. Souvenir (Record) té també les seves ressonàncies del passat: és una mena de simfonia en miniatura, tant pel nombre d'intèrprets com per la seva divisió en moviments, cosa que implica una dramatúrgia sonora en cadascun d’ells. El primer parteix d'un material molt concret, que es presenta des del començament com si respirés a través dels blocs que obren la peça. El segon rebutja la suposada calma que ha de generar el seu tempo més lent: el caracteritza certa pastositat inquietant. El tercer moviment cerca l'especificitat dels timbres com a gest nostàlgic. Segons reconeix Lindberg mateix, els petits ensembles han estat durant molt de temps el laboratori d'exploració per a molts creadors que no trobaven l'oportunitat d'estrenar amb orquestra. S'estén així aquest homenatge que fa a Gérard Grisey i també a Donatoni, de qui pren el nom de la peça en referència a l'homònima escrita el 1967 per l'italià.
Sonets de joguina és un espectacle ple d’encís i de creativitat, en què la imaginació vola cap a un aeroport ple de sorpreses i personatges de somni. En aquest viatge estareu acompanyats en tot moment pel so dels clarinets, les flautes, les guitarres, el saxo, l’acordió, la melòdica... i un bon munt de teclats, percussions, objectes i joguines sonores que us transportaran a un univers musical ple de sensacions i sorpreses.
Sonets de joguina és un espectacle ple d’encís i de creativitat, en què la imaginació vola cap a un aeroport ple de sorpreses i personatges de somni. En aquest viatge estareu acompanyats en tot moment pel so dels clarinets, les flautes, les guitarres, el saxo, l’acordió, la melòdica... i un bon munt de teclats, percussions, objectes i joguines sonores que us transportaran a un univers musical ple de sensacions i sorpreses.
La gran simfonia de Franz Schubert, el talent que envejava Richard Strauss. Els dos moviments del que avui coneixem com la “Inacabada”componen l'obra simfònica més popular de Franz Schubert, un punt d'inflexió en la història del gènere capaç de trencar els motlles clàssics. Com en altres simfonies, no va ser la mort el que va interrompre la feina del compositor vienès, ja que va abandonar el projecte sis anys abans de morir. Contemporània del seu gran cicle de liederDie schöne Müllerin (La bella molinera), Schubert mai no la va poder escoltar en vida. Un llarg moviment en què s'encadenen frases extenses obre una obra capaç de dibuixar una gran paleta d'atmosferes i afectes, encarnant aquest talent inexplicable que envejava Richard Strauss. Idomeneo marca un punt d'inflexió en la producció operística de Wolfgang Amadeus Mozart. Es tracta d'una obra escrita per encàrrec de la cort de Baviera que el compositor tenia en gran estima, malgrat el seu tortuós procés de creació. La seva música ens permet apreciar-ne la riquesa d'idees i l’habilitat per perfilar personatges i situacions, sobre les quals domina el destí humà marcat per la mort. L'australià Brett Dean ha obtingut reconeixement internacional al llarg de les dues darreres dècades en forma d'encàrrecs i premis. Carlo és la seva obra més interpretada, una peça simfònica que parteix d'una relectura creativa de la música i de la vida de Carlo Gesualdo, el gran madrigalista del Renaixement. El primer Concert per a violoncelde Franz Joseph Haydn és un dels més cèlebres que s'han escrit per a aquest instrument i peça clau per a molts intèrprets. Constitueix una obra de joventut que, tanmateix, revela la solidesa i l'ofici del mestre austríac.
La mort, la pregunta sense resposta de W.A. Mozart. Embolcallada en un nimbe de llegenda, la Missa de Rèquiem és la culminació d'una etapa en l'obra tardana de Wolfgang Amadeus Mozart, dedicada a la música religiosa. Truncada per la prematura mort del compositor durant el seu procés de creació i veritable document autobiogràfic, aquesta obra va més enllà del tractament de la mort i del Judici Diví. Mozart genera una acció dramàtica capaç de renovar el gènere sacre, on l’expressió vocal sobresurt per il·luminar una experiència desbordant. El seu deixeble Franz Xaver Süssmayr, que ja l’havia assistit en obres coetànies com La flauta màgica o La clemència de Tito, va completar una partitura al voltant de la qual persisteixen nombrosos interrogants: Mozart va plantejar la qüestió de la mort, però la seva pregunta va quedar sense resposta. Entre la producció simfònica de Mozart a Viena i les tres últimes simfonies destaca la cèlebre Simfonia n. 40pel seu magistral ús del vent en la textura orquestral i per una escriptura harmònica de gran audàcia, única en tota la seva producció. Aquesta obra mestra conté i anuncia tot el potencial que eclosionarà al simfonisme romàntic. Malgrat la seva brevetat, el motet Ave verum corpus, dedicat al misteri de la mort de Déu fet home, ha estat considerat per Bernhard Paumgartner, un dels grans especialistes del segle XX en el compositor, com “l'obra d’art més sublim escrita per Mozart”.
La mort, la pregunta sense resposta de W.A. Mozart. Embolcallada en un nimbe de llegenda, la Missa de Rèquiem és la culminació d'una etapa en l'obra tardana de Wolfgang Amadeus Mozart, dedicada a la música religiosa. Truncada per la prematura mort del compositor durant el seu procés de creació i veritable document autobiogràfic, aquesta obra va més enllà del tractament de la mort i del Judici Diví. Mozart genera una acció dramàtica capaç de renovar el gènere sacre, on l’expressió vocal sobresurt per il·luminar una experiència desbordant. El seu deixeble Franz Xaver Süssmayr, que ja l’havia assistit en obres coetànies com La flauta màgica o La clemència de Tito, va completar una partitura al voltant de la qual persisteixen nombrosos interrogants: Mozart va plantejar la qüestió de la mort, però la seva pregunta va quedar sense resposta. Entre la producció simfònica de Mozart a Viena i les tres últimes simfonies destaca la cèlebre Simfonia n. 40pel seu magistral ús del vent en la textura orquestral i per una escriptura harmònica de gran audàcia, única en tota la seva producció. Aquesta obra mestra conté i anuncia tot el potencial que eclosionarà al simfonisme romàntic. Malgrat la seva brevetat, el motet Ave verum corpus, dedicat al misteri de la mort de Déu fet home, ha estat considerat per Bernhard Paumgartner, un dels grans especialistes del segle XX en el compositor, com “l'obra d’art més sublim escrita per Mozart”.
Un suggeridor programa centrat en Bach i en una de les seves formes més significatives: la cantata. Director del Bach Collegium del Japó, Masaaki Suzuki és el director convidat pel Festival Bachcelona per abordar una vetllada que acollirà, entre d’altres, els solistes de la Salvat Beca Bach. Les dues cantates BWV 71 i BWV 119 de Johann Sebastian Bach s’emmarquen en celebracions religioses incloses en actes de caire civicopolític: Gott ist mein König és una pàgina escrita el 1708 en el context de la inauguració del Consell Municipal de Mühlhausen. Per la seva banda, Preise Jerusalem, den Herrn inclou fragments del Te Deum amb textos de Martí Luter, i va ser gestada en ocasió de la inauguració de l’Ajuntament de Leipzig el 1723. El Cor Bachcelona Akademie i el Bachcelona Consort, amb la participació de Daniel Tarrida com a organista, complementen els ingredients interpretatius d’aquest concert.